On acaba la lleialtat i comença la renúncia a pensar

 

A vegades, u no s’allunya d’alguna cosa perquè haja perdut l’interés, sinó perquè comença a mirar-la des d’un altre lloc. Ara em reconec més com un observador extern —encara que no alié— d’un sistema, l’educatiu, que crec conéixer bé, i també com algú a qui encara li queda molt per aprendre.

Durant molts anys he viscut l’educació des de dins: reunions, projectes, debats interminables sobre com millorar allò que fem. He defensat idees, he canviat d’opinió, he tornat a canviar-la. I, si alguna cosa m’han ensenyat els anys, és que com més temps passes prop d’un ofici, més conscient eres de tot allò que n’ignores.

En l’educació, on ha transcorregut la major part de la meua vida, tendim a pensar que l’experiència ens concedeix una mena d’autoritat natural; la realitat s’encarrega de recordar-nos una vegada i una altra que cada generació aporta preguntes noves i mirades que descol·loquen les certeses acumulades. Amb el pas del temps, més que acumular respostes, he anat acumulant preguntes. I cada vegada més, algunes d’eixes preguntes em resulten buides o difícilment justificables.

Quan u comença, sol moure’s amb una mescla d’entusiasme i seguretat. Després arriba una etapa més incòmoda però també més fèrtil: la de descobrir que cada tema és més complex del que semblava. En educació això ocorre constantment. Cada alumne, cada aula, cada normativa, cada decisió que prenem obri noves preguntes. Amb el temps he aprés que les certeses massa sòlides pesen més del que ajuden.

Potser per això últimament em ve al cap una pregunta: per què les persones acceptem estructures que, en el fons, podríem qüestionar? Observe certs engranatges quotidians on el costum, la comoditat o la simple inèrcia acaben substituint el pensament.

Els anys m’han ajudat a distingir entre les batalles necessàries i aquelles que només responen a la inèrcia o a l’orgull professional. Durant molts anys, a més, he entés la pertinença a una organització d’una manera prou clara: defensar les pròpies posicions amb convicció —a vegades fins i tot amb vehemència—, però acceptar i recolzar les decisions col·legiades una vegada preses. És una forma de lleialtat que continue considerant valuosa. No obstant això, amb el temps, eixa manera d’estar se m’ha anat fent més exigent, sobretot quan l’acceptació s’assembla massa a la renúncia a pensar.

En determinats moments, a més, he tingut la sensació que certes dinàmiques es sostenen més per acceptació que per convicció, i que qüestionar-les no sempre troba un espai còmode. No és una cosa extraordinària ni exclusiva d’aquest àmbit, però sí suficient perquè u es replantege com vol continuar estant i en quines condicions pot continuar aportant amb honestedat.

En eixe context, la meua menor presència en determinades dinàmiques no respon a una desvinculació, sinó a una manera diferent de situar-me. Tot i això, mantinc la meua disposició a col·laborar sempre que es considere oportú, en la mesura que puga fer-ho des d’una posició coherent amb allò que pense.

Entenc la posició dels qui esteu en el dia a dia i sé que no és fàcil sostindre l’equilibri entre el pessimisme de la intel·ligència i l’optimisme de la voluntat. Però vull recordar-vos que abans altres han hagut de lluitar en moltes ocasions no sols sense por sinó, a més, sense moltes esperances.

En aquests moments visc esta etapa com un desplaçament cap a espais on la meua presència pot ser més útil o, senzillament, més humana. Després de tants anys, també resulta saludable assajar una certa distància: observar sense intervindre sempre, escoltar sense l’obligació immediata de respondre. Com va escriure Zorrilla en Recuerdos del tiempo viejo: “Yo no soy ya lo que fui: y viendo cuán poco soy, dejo a los que más son hoy pasar delante de mí.”

Hi ha moments en què continuar aportant significa també saber quan parlar menys, quan observar més i quan deixar que altres prenguen la paraula i el ritme.

A més, els anys també reclamen el seu espai. Les circumstàncies canvien, la salut de qui ens envolta es torna més fràgil, i u aprén a ordenar les prioritats amb més cura que abans. Res d’extraordinari: simplement la realitat recordant que el temps no és infinit i que convé usar-lo amb una certa consciència.

Potser no es tracta de saber més, sinó d’entendre millor fins on arriben les nostres certeses i quan convé posar-les en dubte perquè també la lleialtat necessita, de tant en tant, ser pensada.