Que el camí siga llarg

  En primer lloc voldria que recordarem els companys que ja no poden seure entre nosaltres. Els que, malauradament i, massa prompte, s’han quedat pel camí.     M’ he permès titular aquesta, més conjectura que reflexió:   El que no sabíem     Avui es retrobem, una càfila de persones. Algunes i alguns s’han vist més o menys esporàdicament, altres tornem a retrobar-nos 50 anys desprès.   Però, qui som aquestes dones i homes que ens ajuntem ací desprès de mig segle? A banda d’un fum d’anys què tenim en comú?   Per contestar aquesta pregunta caldrà cabussar-se en el passat i preguntar-se:  Qui érem fa 50 anys? D’on veníem?   Veníem d’un franquisme, poderós com un hecatonquir, veníem d’un règim que ens va ensenyar l'odi, la violència i la mort, veníem d'un silenci antic i molt llarg. Veníem d'una lluita que era; fins i tot continua sent-ho avui, sorda i constant, i encara que aleshores no ho sabíem, estàvem destinats a trencar el s...

JOSÉ BLASCO ALAGARDA Vaig nàixer el 8 d'octubre de 1952 al barri del Canyameral. Els records d'infància són de solars destruïts des de la guerra civil, on escarbant trobaves bales i metralla; un joc per a la xicalla, un drama per als pares, en contrast l'horta confrontava amb els nostres carrers. Un món desaparegut: “Aquellos días azules, aquel sol de la infancia” Dels centres educatius on vaig estudiar esmentaré la filial 2 de d’Institut Luis Vives que hui és Santiago Apòstol, recorde els partits de futbol a la platja de la Malva-rosa i enyore beure l’aigua dels ullals que brollaven a l'arena. Sota el passeig marítim està la platja. Del meu pas en Magisteri recorde amb afecte a don Fernando Bravo i als meus companys Paco Beltrán, Poldo Armesto, Boro Diago, Pepe Cháfer, Ernesto Quilis i Ernesto Gil, passen els anys però el que vaig aprendre d'ells i amb ells sempre m'acompanyarà. Vaig aprovar les oposicions a l’any 1974 exercint al González Gallarza d’ A...