Que el camí siga llarg

  A vegades, u no s’allunya d’alguna cosa perquè haja perdut l’interés, sinó perquè comença a mirar-la des d’un altre lloc. Ara em reconec més com un observador extern —encara que no alié— d’un sistema, l’educatiu, que crec conéixer bé, i també com algú a qui encara li queda molt per aprendre. Durant molts anys he viscut l’educació des de dins: reunions, projectes, debats interminables sobre com millorar allò que fem. He defensat idees, he canviat d’opinió, he tornat a canviar-la. I, si alguna cosa m’han ensenyat els anys, és que com més temps passes prop d’un ofici, més conscient eres de tot allò que n’ignores. En l’educació, on ha transcorregut la major part de la meua vida, tendim a pensar que l’experiència ens concedeix una mena d’autoritat natural; la realitat s’encarrega de recordar-nos una vegada i una altra que cada generació aporta preguntes noves i mirades que descol·loquen les certeses acumulades. Amb el pas del temps, més que acumular respostes, he anat acumulant pr...

  Abstract Aquest  article establix un paral·lelisme irònic entre les idees  de Étienne  de la  Boétie  en " Discurso  sobre la  servidumbre   voluntaria"  i algunes dinàmiques de la inspecció d'educació a la Comunitat Valenciana. A partir del concepte de “servitud voluntària”, s’analitza com el costum, la jerarquia i els interessos individuals poden contribuir a mantindre estructures burocràtiques poc qüestionades, més per inèrcia i acceptació col·lectiva que per imposició directa. La servitud voluntària… versió inspecció educativa L’any 1549, un jove humanista francés anomenat  Étienne  de la  Boétie  va escriure un petit text que ha sobreviscut durant segles: " Discurso  sobre la  servidumbre   voluntaria" . En ell es feia una pregunta tan senzilla que resulta incòmoda: per què milions de persones obeïxen un sol home quan, en realitat, bastaria amb deixar d’obeir perquè el poder...

  Crònica sentimental d'Espanya va aparéixer en forma d'articles en la revista “ Triunfo” l'any 1969, el seu autor Manuel Vázquez  Moltalbán,  dóna una ullada, original  sobre el que ara és el nostre passat, ens revela una visió de l'Espanya de la postguerra (en 1969 encara era postguerra) presentant un recompte de l'ordit amb els quals es va forjar la supervivència espiritual d'una generació que va perdre la guerra, moltes vegades sense arribar a viure-la: la cançó i l'esport, la ràdio i el cinema, l'espanyol i l'«americà»... Amb tot, l'important d'aquest llibre no es limita al que diu, sinó a com ho diu, en temps de censura. Uns articles determinants per a tota aquella gent que formava part de la confraria dels dissidents i sabia llegir entre línies, i que amb la Crònica sentimental d'Espanya va aprendre a respectar l'afany de supervivència psicològica de les classes populars en temps durs. El llibre ja he dit que és una sèrie d...

  Federico Mayor Zaragoza director general de la UNESCO durant 12 anys, entre 1987 i 1999, és un polímata que, a més a més, atresora intel·ligència, elegància, humilitat i empatia. El 13 de novembre de 1982 en un article publicat en el diari El País don Federico va fer referència a un vell conte rus: “Els tres sobres”, que s'aplica a totes les transmissions de responsabilitat i ho explicava així: "En el momento del relevo, el que se va entrega discretamente al que llega tres sobres, numerados 1, 2 y 3, y le dice que los guarde en el cajón central de su despacho y que cuando esté muy apurado los abra en el mismo orden. Pasados los primeros días, a veces las primeras semanas, se desvanecen las favorables perspectivas iniciales; todo está muy difícil, los problemas son muchos y muy acuciantes..., y, en la soledad de su oficina, el nuevo en el cargo decide abrir el primer sobre que le dejara su antecesor. La carta que contiene dice escuetamente: "Hable mal de mí. La culpa l...

  En primer lloc voldria que recordarem els companys que ja no poden seure entre nosaltres. Els que, malauradament i, massa prompte, s’han quedat pel camí.     M’ he permès titular aquesta, més conjectura que reflexió:   El que no sabíem     Avui es retrobem, una càfila de persones. Algunes i alguns s’han vist més o menys esporàdicament, altres tornem a retrobar-nos 50 anys desprès.   Però, qui som aquestes dones i homes que ens ajuntem ací desprès de mig segle? A banda d’un fum d’anys què tenim en comú?   Per contestar aquesta pregunta caldrà cabussar-se en el passat i preguntar-se:  Qui érem fa 50 anys? D’on veníem?   Veníem d’un franquisme, poderós com un hecatonquir, veníem d’un règim que ens va ensenyar l'odi, la violència i la mort, veníem d'un silenci antic i molt llarg. Veníem d'una lluita que era; fins i tot continua sent-ho avui, sorda i constant, i encara que aleshores no ho sabíem, estàvem destinats a trencar el s...

JOSÉ BLASCO ALAGARDA Vaig nàixer el 8 d'octubre de 1952 al barri del Canyameral. Els records d'infància són de solars destruïts des de la guerra civil, on escarbant trobaves bales i metralla; un joc per a la xicalla, un drama per als pares, en contrast l'horta confrontava amb els nostres carrers. Un món desaparegut: “Aquellos días azules, aquel sol de la infancia” Dels centres educatius on vaig estudiar esmentaré la filial 2 de d’Institut Luis Vives que hui és Santiago Apòstol, recorde els partits de futbol a la platja de la Malva-rosa i enyore beure l’aigua dels ullals que brollaven a l'arena. Sota el passeig marítim està la platja. Del meu pas en Magisteri recorde amb afecte a don Fernando Bravo i als meus companys Paco Beltrán, Poldo Armesto, Boro Diago, Pepe Cháfer, Ernesto Quilis i Ernesto Gil, passen els anys però el que vaig aprendre d'ells i amb ells sempre m'acompanyarà. Vaig aprovar les oposicions a l’any 1974 exercint al González Gallarza d’ A...