Reflexions a rajaploma sobre el conflicte educatiu valencià.
He llegit l'article del director de Levante-emv de avui 11 de maig de 2026
Com a inspector jubilat permetre'm fer unes reflexions a rajaploma sobre el conflicte educatiu valencià.
Atés que bona part dels alts càrrecs de la Conselleria —començant per la pròpia consellera— procedixen de la Inspecció d’Educació, no deixa de resultar inquietant la percepció que es té al carrer sobre eixe suposat “cos d'elit”, situat per a molts a penes un mil·límetre per damunt —o per davall— de l'estultícia burocràtica.Els romans distingien amb precisió entre potestas i auctoritas. La primera és el poder formal que atorga el càrrec; la segona, el prestigi moral i intel·lectual que fa que els altres reconeguen espontàniament una autoritat. La potestas s'exercix; la auctoritas es posseïx.
Quan l'exercici del poder es basa exclusivament en la potestas, acaba generant obediències aparents i menyspreus silenciosos. Sorgix llavors la vella actitud del “cumplo y miento”: s'obeïx formalment mentres es buida de legitimitat a qui mana. A la llarga, qui actua així acaba convertit en una figura estranya, aïllada, quasi parasitària dins del propi sistema que administra.
Em tem que una part important de l'aparell educatiu ha acabat entenent així la seua funció. I això conduïx inexorablement a la irrellevància, perquè deixa d'aportar valor real al sistema educatiu i es limita a gestionar-ho burocràticament.
Per això resulta especialment significativa la frase final de l'article de Joan Carles Martí, quan afirma que el president hauria de buscar “perfils més dialogants i coneixedors de la realitat educativa” i afig, amb evident ironia, “i si no els troba, que és el més probable”.
La frase retrata un problema profund: quan una administració perd contacte amb la realitat quotidiana de les aules, conserva la potestas, sí, però comença a perdre una cosa molt més important: la auctoritas.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada