La servitud voluntària… versió inspecció d'educació

 

Abstract
Aquest article establix un paral·lelisme irònic entre les idees de Étienne de la Boétie en "Discurso sobre la servidumbre voluntaria" i algunes dinàmiques de la inspecció d'educació a la Comunitat Valenciana. A partir del concepte de “servitud voluntària”, s’analitza com el costum, la jerarquia i els interessos individuals poden contribuir a mantindre estructures burocràtiques poc qüestionades, més per inèrcia i acceptació col·lectiva que per imposició directa.

La servitud voluntària… versió inspecció educativa

L’any 1549, un jove humanista francés anomenat Étienne de la Boétie va escriure un petit text que ha sobreviscut durant segles: "Discurso sobre la servidumbre voluntaria". En ell es feia una pregunta tan senzilla que resulta incòmoda: per què milions de persones obeïxen un sol home quan, en realitat, bastaria amb deixar d’obeir perquè el poder s’ensorrara?
De la Boétie es referia als tirans del seu temps, però la seua reflexió té una curiosa tendència a reaparéixer en escenaris molt més modestos. No cal imaginar corones, ceptres ni palaus renaixentistes. De vegades n’hi ha prou amb un despatx administratiu, una carpeta d’expedients i un segell oficial.
Prenem, per exemple —de manera purament hipotètica, és clar— el funcionament de certs engranatges burocràtics, com la inspecció d'educació a la Comunitat Valenciana. No perquè hi haja cap tirania, ni de bon tros; simplement perquè alguns mecanismes humans semblen repetir-se amb una fidelitat històrica admirable.
El pensador francés es sorprenia que pobles sencers acceptaren l’autoritat del que ell anomenava, amb una certa mala bava, “homenets”. La seua tesi era provocadora: el poder del tirà no resideix tant en la seua força com en l’obediència dels qui el sostenen. Dit d’una altra manera: el sistema funciona perquè la majoria decidix que és més còmode no qüestionar-lo.
En la inspecció d'educació, com en qualsevol aparell administratiu, passa una cosa fascinant. Sobre el paper, la seua funció és vetlar per la qualitat del sistema. En la pràctica, també es convertix —inevitablement— en una estructura jeràrquica on cada nivell mira cap amunt amb prudència i cap avall amb diligència. No siga que algú tinga l'extravagància de pensar pel seu compte.
Ací apareix la primera explicació de De la Boétie: el costum. Segons ell, la gent accepta la servitud perquè ha nascut dins d’ella. Quan un docent s’incorpora al sistema, prompte aprén que hi ha informes, protocols, visites, instruccions i criteris que convé assumir sense massa preguntes. No perquè siguen necessàriament injustos, sinó perquè qüestionar-los sol generar més feina que complir-los.
Amb el temps, esta rutina produïx un fenomen quasi antropològic: ningú recorda molt bé per què es fan certes coses, però tot el món coincidix que “sempre s’ha fet així”.
La segona explicació de l’humanista és encara més interessant: l’interés personal. Segons l’autor del "Discurso sobre la servidumbre voluntaria", el tirà mai governa a soles; al seu voltant apareix una menuda cort de col·laboradors que troben avantatges en el sistema. No necessàriament per maldat —la psicologia humana sol ser més prosaica—, sinó perquè la proximitat al poder té les seues recompenses.
En qualsevol estructura burocràtica es repetix la mateixa geometria social. Un nucli reduït decidix, un cercle una mica més gran executa, i una perifèria bastant més àmplia s’adapta. Cada nivell troba motius raonables perquè tot continue igual: estabilitat, tranquil·litat administrativa o, simplement, evitar-se problemes.
El resultat és una piràmide sorprenentment estable. Ningú la va dissenyar exactament així, però ací està.
De la Boétie suggeria una solució radicalment simple: deixar d’obeir. No parlava necessàriament de rebel·lions dramàtiques, sinó d’una cosa molt més modesta i perillosa per a qualsevol sistema rígid: el pensament crític.
Aplicat al món educatiu, això significaria que professors, equips directius i inspectors recordaren una cosa bastant revolucionària: que el sistema existix per a millorar l’educació, no per a perpetuar procediments. En teoria tots ho saben. En la pràctica, la maquinària administrativa posseïx una extraordinària capacitat per a oblidar la seua finalitat original.
Potser per això el petit assaig del segle XVI continua sent incòmodament actual. Perquè, encara que ja no tinguem reis absoluts, continuem sent experts a construir estructures on l’obediència quotidiana fa innecessària qualsevol tirania formal.
I així, mentre expedients, informes i visites d’inspecció continuen el seu tranquil recorregut burocràtic, ú no pot evitar imaginar el jove Étienne de la Boétie observant l’escena des del segle XVI i murmurant, amb un somriure lleugerament irònic:
—Curiós. Han canviat els vestits… però el mecanisme sembla el mateix.