Paraules amb motiu del 50 aniversari promoció magisteri 1972 - 2022

 

En primer lloc voldria que recordarem els companys que ja no poden seure entre nosaltres. Els que, malauradament i, massa prompte, s’han quedat pel camí. 

 M’ he permès titular aquesta, més conjectura que reflexió:

 El que no sabíem

  Avui es retrobem, una càfila de persones. Algunes i alguns s’han vist més o menys esporàdicament, altres tornem a retrobar-nos 50 anys desprès.

  Però, qui som aquestes dones i homes que ens ajuntem ací desprès de mig segle? A banda d’un fum d’anys què tenim en comú?

 Per contestar aquesta pregunta caldrà cabussar-se en el passat i preguntar-se: Qui érem fa 50 anys? D’on veníem?

 Veníem d’un franquisme, poderós com un hecatonquir, veníem d’un règim que ens va ensenyar l'odi, la violència i la mort, veníem d'un silenci antic i molt llarg. Veníem d'una lluita que era; fins i tot continua sent-ho avui, sorda i constant, i encara que aleshores no ho sabíem, estàvem destinats a trencar el silenci. Vam ser una promoció que volia ser lliure, que estimava la vida i que vam exigir les coses que ens havien negat, però, fa 50 anys, tal vegada ho sospitàvem però, no ho sabíem.

 Poc a poc, l’ensumarem  que molts dels ensenyaments que rebíem no ens agradaven; que un altra educació era possible i un dia algú, a cau d’orella, et parla d’una escola on els mestres  fan un ensenyament diferent i un matí no vas a la Normal i sense saber com visites eixa escola i passes un dia que mai oblidaràs i eixe altre món va agafant carta de natura.

 Hagués estat més fàcil si el fil amb mestres com:  Empar Navarro, Alejandra Soler, Paquita Sanchis, Carles Salvador, Soler i Godes, no s’hagués trencat però, ja s’ha dit veníem d’un silenci antic i molt llarg...

 Érem joves i desconeixíem quasi tot; ni tan sols sabíem que ja a l’any 1789 el diputat girondí de l’Assemblea general Francesa, el Marqués de Condorcet va concebre una escola diferent, que alliberara els oprimits, plantejant l’educació com un dret natural de tota la ciutadania.

 Com tampoc sabíem fins que vam llegir -fora de la Normal- a Paulo Freire que: “Ensenyar exigeix respecte a l'autonomia de l'alumnat.”

 Tampoc sabíem que feia temps ja va dir Dewey:  “El mestre no està a l'escola per a imposar certes idees o per a formar certs hàbits en el xiquet, sinó que està allí com un membre de la comunitat per a seleccionar les influències que han d'afectar el xiquet i per a ajudar a respondre adequadament a aqueixes influències.“

 Tampoc sabíem que tots els alumnes són diferents i que no valen els mètodes estàndard, que quan un mètode falla, no és que l’alumne té dificultats és que el mètode no és l’adequat per eixe alumne i cal canviar-lo (el mètode, no l’alumne).

 I així, fa 50 anys, amb aquestes carències i el títol de mestre a la butxaca; un equipatge més bé minso, s’embarcaren en el viatge. Al principi amb ganes de canviar moltes coses i vam aprendre una primera lliçó: l’alt cost de fer canvis. La lluita contra el: “sempre s’ha fet així per qué vols canviar-ho?”

 Però, tenien moltes ganes de canviar-ho tot i, contra més aviat millor –pensàvem- amb els anys van descobrir la virtut de la paciència; i van valorar els petits canvis, com va escriure Antonio Machado: 

¿Dices que nada se crea?

Alfarero a tus cacharros

Haz tu copa y no te importe

Si no puedes hacer barro

 I començarem a pregar que el camí fora llarg. Any rere any s’acontentaven de cada nova matinada, de cada grup d’alumnes que s’obria als nostres ulls i cada nova escola on aprendre dels que saben i així anàrem ensenyant-se;

I en arribar aquest moment de la travessia se n’adonem que tots nosaltres sabem alguna cosa i que tots nosaltres ignorem de moltes, per això, tots els dies aprenem. Sempre serem alumnes perquè l’important és no deixar de fer-se preguntes.

 Acabe amb uns versos de Miquel Martí i Pol:

I sobretot no oblidis

I, sobretot, no oblidis que el teu temps

és aquest temps que t’ha tocat de viure:

no un altre, i no en desertis,

orgullós o covard, quan et sentis cridat

a prendre part, com tothom, en la lluita,

car el teu lloc només tu pots omplir-lo.

Gràcies a totes i tots